viernes, 1 de enero de 2016

PÀGINES PLENES DE VIDA


Sempre he sentit l’impuls d’escriure sobre la meva vida, no obstant, quan em decidia a posar-me, desistia al pensar que les meves experiències viscudes no tenen cap interès especial, que no poden interessar ningú. Faig un recorregut ràpid i ho tinc clar. Pot ser, em menyspreu, no sé valorar el que tinc, ni el que he fet a la vida. En canvi, de fa uns dies ençà, en tornar de les vacances d’estiu, on aconsegueixo relaxar-me, meditar i recuperar les energies perdudes durant l’any, no paro de donar-li voltes al cap, pensant que haig de fer un canvi, capgirar el dia a dia per a deixar anar tot allò que porto dins.

No tinc gens clar per on començar a explicar-me, crec convenient fer cinc cèntims, de com sóc, del que m’agrada, de com penso, del que no m’agrada gens, dels meus capricis, anhels, manies i una mica de tot plegat, del meu dia a dia i de la meva transformació.

Començaré dient que m’encanta caminar descalça per la sorra de la platja, pel terra fred de casa, trepitjar la gespa del jardí, notar que camino sobre ferm. M’encanta banyar-me en el mar, preferentment quan l’aigua està quieta i tranquil·la, nedar, sobre tot d’esquenes, a primera hora del matí, mentre el sol em llisca per la cara. Sentir com m’embolica, de vegades fins i tot ploro, una forta tristesa m’atrapa, en canvi, també sento que sóc feliç.

M’encanta seure a llegir un llibre en un indret tranquil i agradable, sense altres sorolls que no siguin els propis de la naturalesa, bé a la platja, quan no hi ha gaire gent, bé a l’hamaca del jardí o bé al meu sofà col·locat al costat de la finestra des d’on veig el mar, un mar del que no puc prescindir. Sento passió per ell, em tranquil·litza i m’inspira.

Llegeixo una mica de tot. El meu escriptor preferit és en Terenci Moix, des que vaig llegir “No digas que fue un sueño”, em va captivar, conservo una prestatgeria única i exclusivament reservada a les seves obres, que no barrejo mai amb les altres, com si fossin un tresor, mai no he sabut perquè. Recordo haver plorat el dia de la seva mort, doncs sempre havia tingut la sensació de que un dia me’l trobaria pel carrer i tindríem una xerrada, ves quina tonteria, ara és mort i mai no podré demanar-li que m’expliqui com s’ho feia per a ser tant planer, tant clar i directe, que sé que és el que a mi em manca.
Tinc passió, com ell en tenia, per l’Antic Egipte, per la seva cultura ancestral, que sempre he cregut més evolucionada espiritualment, que l’actual. Tot just veig quelcom que em recorda aquesta civilització, se m’encongeix l’ànima, no puc resistir-me, haig de saber, conèixer, aprendre, més i més, m’he comprat llibres de gramàtica i un programa informàtic, per aprendre a llegir i interpretar jeroglífics. Sé que qualsevol em dirà: de que et serveix això? doncs només puc contestar que ho faig per a la meva pròpia satisfacció. Anhelo tornar a viatjar a Egipte, vaig ser-hi l’any 1990 quan la guerra del Golf, llavors no en sabia, ni de bon tros, tot el que sé ara sobre aquesta civilització. És per això que tinc pensat tornar més endavant, algun dia.

M’apassiona escriure, plasmar tot allò que porto dintre, em costa expressar els sentiments i l’escriptura em facilita alliberar les meves emocions i sensacions.
M’entusiasma gaudir de la companyia de la meva filla i del meu marit, de la gent que estimo, de la família, dels amics de debò, que són molt pocs. Dinar junts, conversar, criticar, perquè no, divertir-nos, sortir, passejar amb ells i compartir estones de tranquil·litat. M’incomoden les discussions, tot i que sóc quelcom discutidora, darrerament ja no tant.

M’encanta ballar, m’agrada la música  de tot tipus, pop per ballar amb la meva filla, fent el boig per casa, sense complexes, sense coordinació, seguint el compàs o no, vestides o mig nues, a qualsevol hora del dia, quan ens ve de gust fer-ho, mentre el meu marit ens mira, pensant que som boges. M’agrada fer el boig, tant com tocar de peus a terra.

Em relaxo molt escoltant música primitiva, ètnica, tibetana, de tambors, de cants ancestrals, mentre deixo volar la imaginació, haig de dir que en tinc molta, doncs quan deixo volar els sentits, m’imagino que hi sóc en llocs a anys llum de la realitat. Si mai ho expliqués, ningú s’ho creuria.
Per suposat, també diré aquelles coses que no suporto, com calçar-me amb sabates tancades quan arriba el fred. El fred en si mateix. Els jerseis gruixuts, abrics, les mantes al llit, la calefacció...
No puc suportar veure, sentir, palpar, notar en la pròpia pell el patiment dels nens, les dones, els homes, els avis, els animals, imatges de guerra, de fam, d’odi, de destrucció. Molta gent plora veient pel·lícules on esclaten els sentiments. Jo, en canvi ho faig, quan sé que els sentiments o bé el patiment és real.
No puc suportar la pedanteria, la supèrbia, la malícia, l’enveja insana, l’avarícia, la intolerància, la intransigència, la banalitat, la indiferència i un llarg etc...

Tinc, com la majoria, algunes manies, com per exemple, rentar-me les mans tot just entro per la porta de casa, no goso tocar res sense haver-me rentat abans amb sabó, sigui d’on sigui d’on vingui o el que hagi fet, tant se val.

Intento complir amb el ritual de la meditació tot els dies, entre vint i trenta minuts. No podria viure sense aquests moments espirituals, on miro el meu interior i analitzo el que a anat bé o malament, el que vull i el que no vull i com haig de corregir-me cada dia que passa, per estar millor amb mi mateixa i en conseqüència amb els altres.
Tinc la costum de llevar-me d’hora i anar-me a dormir com a molt tard a les dotze. Sinó ho faig, em dóna la sensació que he perdut hores del dia molt valuoses, no necessito dormir gaire.

No tinc vicis, d’aquells que en podem dir dolents, com fumar, beure, “jugar”, etc... La única mania, a banda de comprar-me llibres i música, és comprar-me collarets, m’encanten els collarets de tota mena, però principalment els antics i millor si són de pedres. M’atrauen les pedres, els amulets, les relíquies. Fa poc em vaig comprar una pedra de lapislàzuli, la porto a sobre, m’encanta el seu color blau tant peculiar, amb vetes daurades, és gran d’uns sis per dos centímetres, amb forma de cub irregular, de caires arrodonits, sua, llisa i lluent. La tinc com un amulet, quan estic neguitosa la frego entre les mans, em calma els nervis, segurament és un efecte únicament psicològic, però, tant se val, a mi em funciona.

Deu ser per la meva atracció per l’antiguitat que casa meva la vaig decorar amb un estil rústic molt especial, el meu propi estil, em sento molt a gust, encara que perfeccionaria algunes coses. Mentre escric aquestes línies, sóc a casa, davant de la finestra, aquella que mira al mar, aquell mar que m’enlluerna i del que m’alimento cada dia amb el seu color, amb la seva olor i amb el seu irresistible frescor. Haig de dir que aquesta atracció per les aigües marines em ve de petita, la recordo de sempre, quan als cinc anys els meus pares van comprar un petit àtic a primera línia de mar a Segur de Calafell.
Ara ja en tinc 41 i segueixo tenint la mateixa necessitat de trepitjar la sorra, passejar per la vorera, permetent que l’aigua em fregui les cames, tant m’he és si som a l’estiu o a l’hivern. M’esgarrifo notant com les bombolles de les onades m’emboliquen i em pessigollegen suaument, amb la mateixa suavitat que l’aire que m’envolta. És quan el noto, fresc i salat, quan faig una forta inspiració i dono les gràcies per aquests moments de plaer. És emocionant notar els quatre elements a l’hora. El foc del sol a la cara. L’aire, en tots els pors de la pell. La terra, en l’elasticitat de la sorra humida. I l’aigua, amb els seus tons indescriptibles, recordant-me que tot és sempre en constant moviment.

Haig de confessar que després d’una jornada de treball agitada i estressant, sempre que puc, corro a la platja a tranquil·litzar-me. També recorro al meu refugi, quan porto quelcom de cap que no em deixa parar, bé perquè no acabo de trobar una solució adient o bé perquè se’m fa una muntanya triar. És durant aquestes passejades quan trobo la inspiració i aconsegueixo connectar amb el meu interior, escoltar i raonar. Tot just torno cap a casa, acostumo a tenir clar allò que m’amoïnava. Recomano aquest exercici, és sorprenent la seva efectivitat.
Va ser així com, ja fa uns anys, vaig saber que s’apropava el moment de fer un canvi important en la meva vida, després de connectar amb el meu interior i confirmar-ho, em vaig posar en marxa, cercant un nou rumb que m’aportés tot allò que ansiejava. No m’ho vaig pensar gaire, ho vaig lligar tot de manera que mai no hi hagués volta enrera, el meu destí m’esperava amb els braços oberts i cridant el meu nom en veu alta i clara. Reconec que em va costar temps escoltar-lo, però per sort els meus sentits eren espavilats i van encarregar-se d’advertir-me allò que la veu cridava, transportant la informació directe al cor, com si un feix de llum hagués penetrat en mi, per fer-me costat en tot moment.

Haig de dir també que aquest neguit sobtat es va iniciar quan l’estima per la meva feina de tota la vida, va morir sense remei ni solució. És possible que aquest sentiment hagués estat provocat per un cúmul de circumstàncies, el cas era que dia rera dia, havia perdut l’entusiasme. Només em mantenien mitjanament activa, les persones amb les que compartia la jornada, que amb el seu somriure, em donaven el bon dia tots els matins i s’acomiadaven fins l’endemà, totes les tardes. Havia passat massa anys submergida en aquella mena de monotonia en la que em sentia atrapada, com si no pogués aturar-me de donar voltes i més voltes sobre mi mateixa, com si aquella noria en la que viatjava no s’anés a detenir mai per a poder baixar-me i caminar per un altre camí que em permetés avançar.

Va ser durant aquests llargs moments de desídia, en un de tants, quan vaig sentir el irrefrenable impuls de posar-me en marxa, de fer quelcom nou, quelcom gratificant, quelcom que m’aportés un motiu per viure. Va ser un impuls que des del primer moment que el vaig sentir, ja mai més s’ha allunyat de mi, perquè som inseparables. Un cop clara la decisió, vaig començar a caminar sense preses, amb la mateixa tranquil·litat que el meu cor actuava des del moment en que aquell nou horitzó es va posar al meu abast.

Un bon dia vaig decidir que havia arribat el moment de sortir de casa, amb empenta i decisió, amb més empenta que mai, però sense perdre mai la tranquil·litat. Vaig anar a comprar una llibreta i un bolígraf. Sabia que no podia ser qualsevol llibreta, ni tampoc qualsevol bolígraf. Sabia que aquests havien de ser triats amb molta cura, ja que havíem de fer plegats una tasca realment important, per sobre de tot, emocionant i gratificant.

Vaig triar finalment, una preciosa llibreta amb tapa d’atractius tons blaus que contenia desenes de pàgines en blanc per a ser farcides d’històries. El bolígraf, d’una fina i delicada punta daurada, deixava lliscar les lletres amb tanta perfecció que em semblà increïble.

Abans de posar-me a treballar, vaig posar la data, amb molt bona lletra, quasi podria dir que de forma artística, com si el detall fos quelcom en el que havia de posar molta atenció. No em podia permetre errors que desvirtuessin l’obra o la convertissin en quelcom mediocre o insubstancial. Un cop fet això, fou quan realment em vaig sentir preparada per iniciar el relat.

És cert, que algunes vegades, un imprevist temor m’assaltava. Era el temor al fracàs. El meu ferm orgull, no em permetia fracassar, doncs el fracàs estava directament relacionat amb una nova etapa de desídia a la que mai més pensava retornar.

L’especial llibreta, del mateix color de les ones, s’anava omplint de lletres, paraules, frases i textos, que poc a poc van anar cobrant forma i sentit. Va ser aquest, un fluir, de vegades inquiet, altres moltes vegades lent i relaxat, d’acord amb el meu interior. Em vaig esforçar en mantenir les pàgines netes i polides, guardant correctament els marges, fent una lletra clara, fàcilment llegible, amb bon pols, sense dubtes o entretalls que poguessin quedar reflectits per sempre en aquell relat.

Quan em vaig adonar, havien ja transcorregut alguns mesos i la meva inseparable llibreta era quasi bé complerta, a falta només, d’unes poques pàgines, en canvi el relat no havia fet més que començar. Em vaig dirigir ràpida a comprar una nova llibreta. D’igual manera que el primer cop, havia de ser aquesta molt i molt especial, pel que vaig pensar que el millor seria comprar una idèntica i identificar-la com la número dos. El problema se’m va presentar quan vaig trobar impossible aconseguir una llibreta igual a la primera, de les mateixes tonalitats, amb el mateix nombre de pàgines... Va ser, realment lamentable saber que aquell tipus de llibretes ja no es fabricaven, que feia unes setmanes s’havien esgotat i que ja mai més no en disposarien.

Vaig marxar ràpida al meu refugi, al meu recull d’inspiració. Vaig baixar a la platja, descalça i gaire bé nua, amb la roba justa per estar còmode, sense res que em premés, sense cap mena de lligam. Notava la fredor de les onades a cada pas i em deixava enfonsar en la sorra a cada petjada, caminant, pensativa i capmoixa, donant-li voltes a aquell imprevist. Estava obcecada en voler continuar el relat en una llibreta idèntica. De sobte, vaig notar clarament aquella veu interior que em parlava, tranquil·litzant-me, fent-me costat i també, per suposat donant-me idees. Encara no entenc com no em vaig adonar abans.

Vaig saber, llavors, que en realitat, lo magnífic dels canvis són les diferències, les novetats que aquestes diferències ens aporten a la vida. Em van assaltar aquests pensaments com si vinguessin arrossegats per un llamp, acompanyats de llum i de so quasi al mateix temps. No vaig dubtar, ni uns instants en lo encertat de la idea. Vaig afanyar-me a corregir l’error. En poques hores ja havia comprat una nova llibreta de tonalitats roses i blanques, tant bonica i especial com l’anterior, però al mateix temps, amb unes quantes i notables diferències que la feien tant atractiva com la primera.
Era tanta l’emoció i les ganes d’encetar aquella nova llibreta, que per un moment vaig estar a punt de cometre una altra greu errada, deixant inacabada la primera llibreta. Sortosament per mi, aquella veueta que vetllava per mi dia i nit, em va xiuxiuejar a l’orella que no era convenient donar per finalitzat quelcom que encara no estava esgotat, doncs molt probablement, al quedar encara viu, el seu record no ens deixaria iniciar amb la tranquil·litat i la pau necessàries, el següent relat.

Va ser el dia en el que vaig concloure, definitivament, la meva llibreta de tons blaus com les aigües de l’oceà, quan vaig ser conscient de la importància de no precipitar-me en les decisions. Després de fer un exhaustiu repàs al relat, vaig constatar que la conclusió de la història constituïa la part essencial i més important, amb diferència, de tota la narració, era aquesta la que donava tot el sentit a la història.

Havien passat uns quants anys des que em posés a escriure en les meves apreciades llibretes, pàgines i pàgines plenes de vida. En un moment donat d’un dia qualsevol, vaig aixecar el cap per contemplar amb expectació la llarga prestatgeria de fusta massissa que suportava el pes d’aquelles innumerables pàgines. Si donava una ullada enrera, podia dir sense dubtes que em sentia orgullosa de la meva obra. Tot, gràcies a la paciència i a l’harmonia aconseguides amb els anys d’experiència. Una de les meves satisfaccions més grans, era haver aconseguit mantenir fins el dia d’avui, les pàgines tant netes i polides com les primeres, conservant els marges, la lletra clara i fluida, plenes de paraules que constaten l’aprenentatge dut a terme, aprenentatge que mai s’acaba. Paraules que aconsegueixen omplir l’aire que m’envolta de llum i sensibilitat. Paraules que poden arribar al cor, al cor més dur i esquerp per a tornar-lo tou i afable.

Tot just, era surant en aquests pensaments, quan m’adonà que el bolígraf amb el que havia escrit tanta història, mai s’havia quedat sense tinta, en cap moment l’havia hagut de recarregar, tampoc mai es va espatllar o es va extraviar, ni tant sols es va queixà per l’esgotament de tants anys i de tantes aventures. Perquè és el meu bolígraf, un bolígraf inesgotable, pel que flueix la vida sense preses i sense pauses, amb el ritme precís, aquell que em marca cada jornada, tant precís com ho és el blau del meu oceà, del meu mar entranyable, en el que cada dia continuo submergint-me per a tornar a renéixer, per a continuar aprenent, per a no deixar mai d’alimentar-me dels tresor que la naturalesa posa al meu abast, per a conquerir la saviesa i el coneixement necessaris per a transitar per la vida amb seny i coherència, la suficient per a saber quan he de mirar als costats i fixar-m’hi en tot allò que qualsevol persona pot oferir-me, tant se val el que sigui, una sola paraula, un gest, una mirada, són suficients i valorables i em fan entendre que cadascun de nosaltres som únics i irrepetibles.

Continuo asseguda en la butaca, davant la finestra que mira al mar, cada dia que passa més segura de mi mateixa i amb més ganes de tot. Sóc a punt de donar per finalitzada la llibreta de tapes verdes i grogues per a encetar una nova, aquesta vegada de tons violetes i púrpures, tinc moltes esperances posades en aquest nou relat, tot i que sóc conscient dels riscos que comporta, però durant l’entrenament, m’he adonat que gaire bé sempre, les traves amb les que m’he trobat, me les he posat jo mateixa. Ara puc gaudir de tot el que m’ofereix la novetat i lo desconegut. Puc caminar sense patir el neguit que provoca la indecisió, puc apreciar valors, que anys enrera eren inapreciables, passaven pel meu davant ocults darrera un dens vel fosc.

No puc explicar cap situació especial, cap fet ni cap anècdota que durant la meva vida m’hagi afectat tant com la transformació soferta. Per mi el goig de viure és en la senzillesa del que ens envolta. Puc dir ara, que sóc una persona de idees clares, constant en les meves iniciatives, que no m’aturo un cop he decidit arribar a un lloc concret. És com si quan m’atrapa la mandra i la falta de ganes es fan evidents, hi hagués quelcom o algú que em lliga fort per la cintura i em tiba amb una força difícil de calcular per a fer-me reaccionar. És el meu bolígraf màgic qui no em deixa aturar. Puc dir amb seguretat que som, inseparables, que no podem viure l’un sense l’altre, doncs és la nostra fita escriure pàgines plenes de vida.

Joanna Escuder

No hay comentarios:

Publicar un comentario